Títol: El cuarto estado de Pelizza da Volpedo

Autor: Giuseppe Pellizza da Volpedo

Lloc actual:Galeria d'art modern de Milan.

2-Biografia del pintor:
Giuseppe Pellizza da Volpedo (Volpedo: 28 de Juliol de 1868 - 14 de juny de 1907.

Format a l'Acadèmia de Brera, més tard passa a les de Roma i Florència. Sempre fidel a la recerca del realisme social, es va acostar a la pintura a l'aire lliure (Esperances perdudes 1894). La seva obra pren importància en relació amb el divisionisme de G. Balla, l'estudi de la qual a Roma va freqüentar (El Sol naixent 1904). El seu quadre més famós és El Quart Estat, de 1901, popularitzat per la pel·lícula Novecento de Bernardo Bertolucci.

3-Descripció:

Es veu una multitud personalitzada amb tres persones que destaquen al frontal , il·luminat d’esperança que deixa enrere la negror de la misèria del camp i s’endinsen a un llum del color de la terra seca.

La personificació de la multitud camperola es representa amb dos homes i una dona que aguanta el seu infant .

Tots ensenyen les mans buides que són l’única eina que tenen per treballar, hi ha qui relaciona aquesta postura d’ensenyar les mans amb l’últim sopar de Leonardo da Vinci.

Llum i textura: Aquest quadre es un exemple de l’utilització de la llum. Veiem un fons fosc , casi negre amb el cel negre que simbolitza la misèria del camp, on no queda marcada la diferència de la multitud. Poc a poc es va il·luminat la gent fins quedar els tres primers simbolitzant l’esperança i de la marxa.

Temps: Any 1901. Comença el segle XX. La revolució industrial a Italia i el moviment obrer quan els camperols deixaven els camps per anar a treballar a les fàbriques .

Ritme:La marxa avança , moviment de camperols .

Interpretació : Continguts i Significat

Tema: El pensament comunista s’escampa per Europa , temps de la primera internacional i fundació dels partits comunistes.

Recepció: Va ser una obra que va costar tres anys de feina al seu autor.

Funció:Símbol de l’esperança de la classe obrera d’avançar .

Explicacions i símbols: Aquest quadre s’ha fet famós mundialment gracies en part per la pel·lícula Novecento.

S’ha convertit en un símbol i segú que resta penjat a milions de cases , seus , ataneus i locals de totes i tots aquells que no han oblidat les arrels i segueixen caminant i avançant sense por cap a la llum per deixar enrrere la foscor .

Dia 11/11/ 07 : un antifeixista queia mort davant de la cara mes brutal del feixisme , un feixisme que si no s’el combat avança , avança pels camins de la falsa democràcia , perquè després de 40 anys “ todo sigue atado y bien atado “.

Els nazis de l’organització legal DN van enviar un company al tenatori i un a l’hospital , després , la policia va rematar la funció disparant bales de goma contra els antifas i creant un ferit més després de l’impacte duna bala de goma al cap.

Quan vaig sentir aquesta noticia hem van venir al cap en Roger , en Guillem i tots aquells víctimes d’un únic front , un front que el 1939 va passar a governar tot allò material , però MAI aconseguiran governar el nostre pensament .Per en Pollo , en Roger , Guillem Agulló i tots i totes el que no han pogut tornar a casa després del combat , el millor homenatge , LA VICTÓRIA!

Escoltar el silenci

Jo , sol a casa , davant de l’ordinador escrivint una redacció de català .
Sento de fons el constant soroll del motor de l’ordinador com qui sent el vent xiular entre els arbres.
No es un soroll massa fort però penetra dins del cervell aquest constant “zsszss”.

De fons , la televisió encesa sense que m’importin les imatges , ningú la mira , però sempre fa companyia i ajuda a combatre la soledat.

Sento que una clau fa rodar els engranatges de la porta , però fins que no sento el “catacrac” final acompanyat per un "hola" de la meva germana no sé qui entra a casa meva.

Les passes de la meva germana arrossegant les sabatilles caminen direcció a la cuina “zuup zuup zuup zuup” , el cap de pocs moments sento un soroll com un gran salt d’aigua “fjjjj” .

Finalment , aquí acaba el soroll, com una metralladora que dispara els meus dits contra les tecles produint un “cracrecarac”.

Escolto hi miro al cel esperant sentir el cant de les orenetes piu piu però , ja no i són , han marxat per retornar en temps millors , peró jo sempre esperaré la seva arribada amb la por al cos que un dia marxin per no tornar.